Bennacker Male. Barcelona, Spain

Se podría pensar que tras años de “ficcionar la realidad” a través de las páginas de El Mundo, el periodista Garcia-Abadillo podría novelar un thriller periodístico-político sin demasiada dificultad.
El resultado no difiere demasiado de esas viejas "conspiparanoias" de su periódico (aquí cambia los nombres de las personas implicadas, y, por ejemplo, al candidato socialista involucrado en el GAL y el “caso Faisán” le pone por iniciales A.P.R… ¬_¬, un alarde de ingenio digno de los anuncios de contactos).
La historia (con unos documentos del CNI español como macGuffin) presenta a un periodista que se pasa la mitad del tiempo viajando y la otra mitad en bares y restaurantes. Y viene sazonada por una “historia de amor” más impostada que hacerle la corte a un maniquí.
Sinceramente, las historias de El Mundo son más entretenidas, más baratas y encima hay fotos.

Al final del llibre, l’autora fa un recull d’agraïments a les persones que l’han ajudat a construir la narració: experts en licantropia i elevades referències a llegendes ancestrals que es perden en la nit del temps. Oblida comentar referències actuals que són ingredients evidents del seu llibre. El més clar: Crepúsculo. O això no és un “chico-vampiro conoce chica-loba”? Ah, caram...
Jo també apostaria que Care Santos ha vist Dexter. La primera part del llibre (la bona, la que mereix ser llegida) amb la mare (hitchckoniana) obsessionada per la neteja, per esborrar proves i carregant bosses de plàstic amb les restes cap a la incineradora, em recordar el més net dels serial-killers.

La historia té dos parts, dos punts de vista de la relació. La primera és interessant. La segona, prescindible: sols aporta detalls accessoris.
També em resulta evident que la primera part està molt més elaborada. La segona falla en el contingut i inclòs en la forma (representen entrades en un bloc); l’autora i, perquè no dir-ho, l’editorial, s’ho haguessin pogut currar una mica. Si cada capítol és una entrada al bloc, que costa fer un disseny de pàgina una mica “bloggeril”?
Res, la mateixa font de lletra que tot el llibre i cap detall de disseny.
Buuuu...