Al pis nou de la família de la Coraline hi ha vint-i-una finestres i catorze portes. Tretze de les portes s’obren i es tanquen. La catorze, no. Imagina’t que l’obres i la travesses. A l’altra banda et trobes amb una casa idèntica on hi viuen uns pares clavats als teus. Al principi, les coses semblen fantàstiques. EL menjar és millor, la caixa de joguines és plena d’àngels de corda que volen per tota l’habitació, llibres amb il·lustracions que es deformen i fan pampallugues i uns pares que es desviuen per fer-te feliç.

La Coraline, com l’Alícia, però en clau de terror, s’ha introduït en el reflex emmirallat de la seva pròpia realitat. També hi ha altres nens atrapats allà, ànimes perdudes darrere els miralls. Haurà de lluitar de valent per salvar-los i alliberar-se dels nous pares, que la vigilen amb la mirada buida d’un parell de botons negres.