L'ofici de viure

Una nit d'agost de 1950, a la cambraanònima d'un hotel de Turí, Cesare Pavese se suïcidava, després d'uns dies passats a la recerca d'un impossible reconfort entre els amics. "Feia anys que ja no hi pensava";escrivia. Ara ja no escriuré més...faré el meu viatge al regne dels morts".Amb aquestes darreres paraules escrites a un amic es cloïa l'obra i la vida de Pavese, dominades l'una i l'altra per la presència de la mort. Tenia 42 anys. Havia nascut a Santo Stefano Belbo (Piemont) i estudiat a Torí. La seva vida havia transcorregut sempre-fora de temps de l'exili polític que li imposà el feixisme-entre el seu poblet natal i la gran ciutat adoptiva, entre el terrer impregnat de tradicions ancestrals, de ritus obscurs, i la cultura urbana, moderna, americanitzada. És justament un dels mèrits més importants de Pavese la introducció a Europa de la novel.lística americana (Dos Passos, Steinbeck, Faulkner; també Joyce) de la qual rebé múltiples influències en la seva pròpia narrativa, en la seva poesia i en el seu pensament teòric sobre la poesia èpica o la poesia-narració. "L'ofici de viure" és el títol paradoxal que ell mateix donà al seu diari, que començà en 1935 i continuà, amb interrupcions, fins al mateix silenci final. No es tracta d'un diari fet de màximes generals i enutjoses. És un quadern d'estudi i de sinceritat amb el qual Pavese intentava de descriure el seu camí d'home i d'escriptor des de la seva joventut fins a la fatal decisió de fer callar la pròpia veu, la més ansiosa i la més insatisfeta que s'aixecà en l'Europa de la postguerra.