Jordias Spain

Una novela negre ambientada a Figueres en ple franquisme. La idea sembla bona i el dessenvolupament força treballat, encara que els personatges per al meu gust són una mica estereotipats. El final, potser massa rodó pero igualment és una novel·la entretinguda i que val la pena llegir-se-la. Cal remarcar la barreja que fa l'autor del català i el castellà, tan habitual a la nostra terra i tan poc reflectida a la literatura.

Un recull d'onze històries on un advocat explica onze casos en els que ha participat, on el protagonista és el crim. Cada història en si és un relat i podria convertir-se en un llibre però que l'autor ha sabut resumir en unes poques pàgines. Les històries segons ens explica l'escriptor són veríriques (encara que alguna no ho sembli. Igualment, com diuen els italians Si non é vero é ben trovato
Un descobriment.

Ferran Torrent és una aposta segura. És un escritor que m'agrada i crec que no sóc l'únic. Però potser per això, em vaig crear unes expectatives que no va acomplir. Per a mi, desprès d'emocionar-me amb El boulevard dels francesos esperaba molt d'aquest relat. Però com passava amb el citat llibre, el nus s'allarga però no m'acava d'agradar el dessenllaç.

Mai heu jugat a inventar la vida d’algú? Mai us heu entretingut al metro a intentar descobrir que amaga? Això s'han dedicat 7 escriptors dins el llibre Subsòl.
Basant-se en una foto de Peter Turnley del subterrani de París, els autors han inventat una història d'alguns personatges. Des d’Andrea, el noi amb cara efeminada, Henri, el fill dels Giscard (president de la república francesa), Jules, un estudiant lligat a un secret inconfessable, Oròfila Martí, l'arquitecte avançada al seu temps (o potser una mica excèntrica), Avram el noi amb semblança física a Lincoln i potser la vida també lligada a la seva. També està Vitor, l'emigrant portuguès que s'enamora platònicament d'una noia que potser té algun secret i per últim Aude, que tanca el cercle explicant la seva història i la història del llibre.

Un molt bon llibre, escrit a 14 mans (a no ser que algú li manqui alguna ma o en tingui més de 2) on a partir d'una foto s'escriuen 7 bones històries.
A més, té la part interactiva ja que es pot accedir al seu bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/7009) i es pot trobar al facebook

Molt recomanable. Una aposta segura per llegir.

Dir que "L'any del diluvi" és un llibre de ciencia ficció no seria faltar a la veritat, però el podríem classificar més com un llibre de eco-ciència ficció.
Margaret Atwood ens presenta un panorama desolador. Una pandèmia provocat per un virus desconegut mata a gran part de la població.
La població en el primer món està dividida per una banda en gent del carrer, pobre, violenta que es dedica a subsistir. Per una altra banda està la gent sota la capa de la Corporació, l'estat convertit en empresa o una empresa que controla el govern. Aquesta gent es preocupa més pel seu aspecte, que viu en un entorn tecnològic, s'alimenta de productes artificials i ingereixen productes químics.
I per últim estan els protagonistes del llibre. Els Jardiners. És un grup de gent que han portat l'ecologisme a l'estatus de religió. Són vegetarians, estan allunyats de la tecnologia i eviten tot el que pugui afectar el medi ambient.

Aquest és un llibre complert, potser amb un final que promet continuar. Ens presenta una possible evolució de la societat actual, per una banda tan interessada amb la tecnologia i per una altra intentant ser més conscient de la necessitat de cuidar el planeta.
En quan a la història ens presenta uns personatges més aviat planers, amb unes quantes històries entrellaçades que al meu entendre serveixen d'excusa per presentar el món que la Margaret Atwood té al cap.

Un llibre acceptable però que pel meu gust potser se li podria haver tret més suc.

Igualment, de tant en tant dóna gust escapar-se de la novel•la històrica o novel•la negra per llegir una cosa fresca i nova.

El primer dubte que tinc amb aquest llibre és com el puntuo. A anobii, les 3 estrelles signifiquen regular i les 4 estrelles signifiquen molt bo. Per mi, aquest llibre és millor que regular, però no m’ha agradat tant com per puntuar-lo com molt bo. Malgrat tot, m’he decantat pel molt bo per que entenc que es degut al meu nivell de lectura.
Aquest és el primer llibre que llegeixo de Herta Muller. Potser que per això no el puc valorar com amb el seu punt just, però també em dona llibertat per valorar com és. I és un llibre dur, que explica la vida d’un romanès d’origen alemany a un camp de treball rus. On la única cosa certa era que s’havia de treballar per poder guanyar-se el pa (literalment, “una palada = un gram de pa” ) i que amb el pa i alguna cosa més (alguna sopa, peles de patata, etcètera) no era suficient per allunyar l’àngel de la fam.
En resum, un llibre intens, en alguns punts espès però que et fa sentir la duresa d’una situació extrema com eren els camps de treball russos i que a tots ens agradaria que això no es repetís, encara que per desgràcia encara està passant això o pitjor.