gerard smti Male, 57. Badalona, Spain

Ahir a vespre vaig acabar el llibre Carrer Robadors de Mathias Enard.

Carrer Robadors ens planteja, en tres capítols i en tres llocs, les vivències d'un esser humà que sobreviu dins les fronteres físiques dels països, sotmès als papers i als passaports i alhora amb tota la informació i comunicació per mitjà de les xarxes electròniques.

Et preguntes, en el món actual, qui pot posar portes al camp?. En Mathias Enard, l'autor del llibre, et contestaria que els diners.

En el llibre vius el periple d'un jove per les medines de Tanger d'Algesires i la de Barcelona.

Presentada com una novel.la d'aventures, a on al protagonista li succeeixen moltes coses, ens mostra la complexitat del món actual i la tradició, l'amistat, l'amor. Escrita amb molta intensitat, la llegeixes molt de pressa, mentre a cada pàgina et va plantejant un problema actual.

Enard retrata Barcelona i les seves gents amb la mirada d'un forani, segurament una mirada que des de dins no sabriem fer. La reflexió el porta a explicar que el turisme fa que la ciutat estigui encara prou cohesionada i gràcies als turistes, des de els bars a les xarcuteries, des dels hotels a les llibreries a la ciutat encara algú es guanya la vida... et preguntes quina diferènca hi ha de viure a la medina de Fes allà al Marroc o al barri de Gràcia aquí a Barcelona?. La manera de guanyant-se la vida és la mateixa comprant i venent "souvenirs". Potser menys calor, segur més neteja.

Això sí, allà potser encara els espera una primavera àrab, aquí ens queden els desnonaments a la carta i retallades a l'educació i a la sanitat, esperant que els mercats ho solucionin tot.

Mentre esperem l'arribada dels turistes al nostre barri per vendre el que puguem. Mentre l'alcalde de Badalona restringeixi serveis als immigrants, mentre a l'estret repatrien cossos ofegats cap al Marroc. Podeu llegir aquest llibre. De ben segur us farà reflexionar una bona temporada.

Tornant en el metro de la manifestació d’avui contra la reforma laboral, he acabat el llibre de Jordi Coca En caure la tarda. Quan he tancat el llibre, de cop m’han vingut al cap una cançó i unes altres lectures relativament recents.

La cançó era una de Raimón que els meus pares sempre posaven al cotxe quan anàvem de vacances. Sembla que només tenien tres “cassettes”: un de “nova Cançó”, un de la Trinca i un de contes que la meva germana i jo odiàvem... La cançó d’en Raimon que em venia al cap era aquella de “La nit que llarga és la nit”, com la del protagonista del llibre de Jordi Coca en Miquel Gironès, una llarga nit d’insomni que serveix per explicar la seva monòtona i trista vida.

M’ha agradat molt el llibre. L’excusa de l’insomni no és nova, però el retrat del personatge; extremadament normal, amb les seves quotidianitats, les febleses -que en son moltes- les tristors, les soledats... fan que el protagonista prengui tot l’interès del relat. Crec que l’autor ha estat molt honest presentant-nos un personatge capaç d'expressar sentiments abastament contradictoris i alhora molt sincers. A estones aprecies al personatge per la seva debilitat, en altres moments et distancies, fins i tot el detestes.

Crec que en Jordi Coca ens fa entendre molt be el que és una nit d’insomni: Quantes coses es poden pensar, repassar analitzar fins i tot avergonyir-te. També ens proposa una altre tema: l’entrada a l’hivern, a la vellesa ,el protagonista en Miquel Gironès, te 64 anys i en aquesta nit d’insomni també es planteja un balanç de final d’una etapa.

En Caure la Tarda també m’ha recordat el darrer llibre de Paul Auster Diari d’Hivern que com el protagonista d’en Jordi Coca, fa un repàs a la vida fins arribar a l’edat de 65 anys: tan Paul Auster com Miquel Gironès (protagonista de En caure la tarda) caminen sobre les rajoles fredes amb els peus descalços i senten el fred físic, però també el de l’hivern dels anys que se’ls hi arrapa a l’ànima.

Recordo també un altre llibre de Paul Auster que ens parla de la nit i l'insomni: un Home a les fosques, un avi amb la seva neta una nit inventen una trista historia, alhora que van recordant episodis tristos de la seva vida. I encara em ve una diferent lectura de la nit la de After dark de Murakami, una noia que perd el tren i es manté tota la nit desperta en un bar per no perdre el primer tren del matí.

Certament la nit és llarga, la nit ens remou.

Val la pena llegir el llibre de Jordi Coca, sense arribar a l’insomni. És un llibre trist, és un llibre de poca esperança, però la seva lectura fa apreciar moltes de les nostres coses quotidianes i el sentit d’estar viu.

La nit, per molt infinita que se’ns faci, després de la foscor, s’aixeca el dia i tenim una nova oportunitat per canviar allò que de nit ens feia mal.

Jordi Puntí , l'autor de maletes perdudes, també ho és del llibre de relats curts la Pell de l'armadillo... (la pell de l'Armadillo l’associo a un llarg viatge de molts quilòmetres, però això és una altra història...)
He llegit el Maletes Perdudes en menys d'una setmana, i és fa evident que està escrit amb molta meditació i amb moltes hores de treball; amb una estructura que m'atreviria a dir matemàtica: quatre fills multiplicat per 4 mares mes tres amics donen peu a 48 relats impressionants i alhora ben travats i formant part d'una mateixa història i al mateix temps acompanyats d'una cadència i ritme que creen un gran interès per saber on és en Gabriel.
Maletes perdudes treballa amb els contrastos i la sincronia històrica entre Europa i la fosca Espanya de Franco, les mitges veritats, amb moments delirants com el d'un cavall deixat anar per la coberta d'un ferry que travessa el Canal de la Manega , o amb moments de gran tristesa com la mort d'en Bundó un dels companys de cabina del protagonista; o amb punts de nostàlgia com la foto de can Niepce, o tragicòmics com la història de les pelluques i la Rita.
Realment m'ho he passat d'allò mes be. Diuen que les comparacions son odioses en el cas de Maletes Perdudes puc dir:
"Si t'ha agradat animals tristos o la pell de l'armadillo, aquest llibres solament son el pròleg del que trobaràs a maletes Perdudes."
Si no havies llegit Jordi Puntí abans et podria dir que el llibre és un Quixot actual (perquè el protagonista viatja i es va trobant aventures o fets), barrejat amb un Cosas que nunca ocurriran en Tokio d'Alberto Torres Blandina, i també Desfent el nus del mocador de Ramón Erra. Però ,com és d'imaginar, és tot això i molt més.

Mentre treballava anava pensant amb els personatges que m'estaven esperant quan arribés a casa: que faria la Rita, com acabarien les reunions els Cristofors, era tot real o acabaria com una enganyifa...això amic meu tan sols està... en el llibre: cal arribar a casa agafar-lo de nou i acabar-lo ben aviat.
Crec que el millor que li podem dir als potencials lectors sobre el llibre és que perdran algunes maletes però al acabar de llegir-lo tindran la sensació que han trobat un bon llibre.