Miquel Codony 37. Barcelona, Spain

Poques vegades m'he sentit tan ambivalent davant d'un llibre. En molts aspectes, sobretot a nivell d'estil i d'aprofundiment en un seguit d'idees, està molt per sobre de la majoria de llibres de fantasia que he llegit. Està millor escrit, els personatges estan millor construïts i és un llibre ambiciós que en general aconsegueix els seus objectius. És sofisticat, adult i fins a on jo entenc literàriament meritori. Escoltar en Mark Bramhall llegir l'audiollibre a travès del qual he conegut la història ha estat un autèntic plaer pels sentits, una experiència gairebé miraculosa que només es dona quan un lector extraordinari narra un text escrit per un escriptor amb oïda (Lev Grossman és un escriptor sorprenentment eufònic, si és que "eufònic" es pot utilitzar d'aquesta manera). Fins i tot diria que és un llibre important i les 5 estrelletes de Goodreads que veureu que li poso són merescudes. Però.

Però perquè ha de ser tan gris, tan desesperançat, tan fred i depriment? Perquè em resulta tan difícil empatitzar amb en Quentin i la resta de personatges? Colla de matats, que dirien els Manel... Recordeu que en una ressenya recent deia que els arrencs d'humanitat de'n Holden Caulfield el redimien i permetien empatitzar (fins i tot simpatitzar) amb ell? Aquest és l'ingredient que li falta a The Magicians, que en aquest sentit no proporciona cap vàlvula d'escapament a la seva visió pesimista de la diferència entre fantasia i realitat i (això ja em consta) provoca opinions extremes. És un bon llibre, però sovint m'ha deixat entumit. És una crítica a l'evasió? Això s'ha dit, però jo no ho veig així. Més aviat és una crítica al nihilisme, a una visió de la vida que nega la possibilitat de ser feliç per por a les conseqüències de la felicitat; un Harry Potter existencialista, m'han dit; una rescriptura emo de tota una tradició fantàstica que comença a (les avorridíssimes) cròniques de Nàrnia i té els seus representants moderns a les aventures del jove mag imaginat per J.K. Rowling o les del semideu Percy Jackson de'n Rick Riordan. Un "deixeu-vos d'hòsties" que, de fet, ja ha ofés a (potser pocs, però sorollosos) aficionats al gènere que tenen la pell molt fina.

Si existissin els llibres obligatoris aquest en seria un per a tots aquells aficionats al gènere fantàstic interesats en explorar seriosament terrenys i aspectes fins ara deixats de banda. És un magnífic llibre perfectament apte per a trascendir les hermètiques muralles d'aquest gènere sovint tan autista i repetitiu (i el seu comportament a les llistes d'èxits suggereix que això és exactament el que està fent). No és un llibre fàcil, ni el seu objectiu bàsic és entretenir, però de ben segur que us provocarà una reacció potent. Potser de potent avorriment, potser de potent reflexió. No ho se, però potent.

Ja ho he dit abans: 5 de 5 estrelles tot i no haver-m'ho passat especialment bé llegint-lo.

P.S. Llegeixo que estan preparant una sèrie de televisió amb aquest llibre. Sembla que l'equip creatiu és el responsable de la magnífica X-Men: First Class, cosa que em permet mantenir certa esperança. Tot i així, em sembla complicat adaptar això al format televisiu i que tingui un gran èxit, al menys si manté l'esperit profundament depriment de la novel·la.

P.S.2. La versió en audiollibre que he fet servir jo és la millor llegida que he trobat. Espectacular.

<blockquote>
<p>"Now where was I?"</p>
<p>"Butterfly effect."</p>
<p>"Right. It means small events can have large, whatchamadingit, ramifications. The idea is that if some guy kills a butterfly in China, maybe forty years later -or four hundred- there's an earthquake in Peru. That sound as crazy to you as it does to me?"</p>
<p>It dit, but I remembered a hoary old time-travel paradox and pulled it out. "Yeah, but what if you went back and killed your own grandfather?"</p>
<p>He stared at me, baffled. "Why the fuck would you do that?"</p>
</blockquote>

<p>Carai! La lectura d'aquest llibre ha estat com un viatge per unes muntanyes russes! Després d'una introducció i una primera aventura bastant interesants que fa una feina prou bona sembrant l'argument de referències a una subtrama molt suggerent, es submergeix en un abisme d'intrascendència absolutament irrellevant per a la trama principal, avorridíssim, i cursi. En un moment donat la cosa millora prou com per que el regust que deixa no sigui horrorós, però és incapaç de remuntar l'interès que ha dilapidat prèviament. Si l'he acabat ha estat per que volia saber el final, qui era algun personatge misteriós i alguna qüestió més. Ha valgut la pena la persistència? Amb prou feines. El tram final del llibre és una mica previsible però està bastant bé, espectacularment bé si el comparem amb el desert narratiu que el precedeix, i té prou energia com per acabar el llibre en condicions malgrat certa dosi d'absurditat i una conclusió que voreja el ridícul. Curiosament la pitjor part de la conclusió és la relacionada amb la subtrama que més m'interesava, mentres que la part de la vida personal de protagonista, que no m'ha interesat gens en tota la novel·la, té un final bastant adient, potser una mica convencional. Malgrat el meu entusiasme durant el primer terç del llibre, es tracta d'una mala novel·la i m'ha decebut molt. El mínim que esperava d'un llibre de l'Stephen King és que fos entretingut i és un mínim al que ni tan sols s'apropa.</p>
<p>Tenia molta curiositat per aquest llibre. Les primeres ressenyes que van aparéixer a la premsa i als blogs van ser molt positives (no així les que han anat apareixent després, maleït sia). També es dona el cas que durant la meva adolescència vaig llegir bastants llibres de l'Stephen King, fins arribar als pèsims Tomycknockers i La Tienda i deixar-lo de banda durant tots els anys següents. Pensava que aquesta seria la meva reconcil·liació amb l'autor, però el que m'ha passat ha estat tot el contrari. Serà difícil que torni a llegir un altre llibre seu, al menys dels nous. I la continuació de El Resplandor que promet darrerament? Ni borratxo. No hi ha cap necessitat d'embrutar el record d'una novel·la que em va agradar molt.</p>
<p>Per la meva banda aquest llibre no es mereix més ressenya que això. Fugiu-ne com de la pesta i espereu a la pel·lícula que dirigirà en Jonathan Demme, que segur que serà molt millor que el llibre. Li dono 2 de 5 estrelletes de goodreads.</p>

I don’t even know what I was running for - I guess I just felt like it
Fa anys, durant l’institut, vaig llegir la traducció al castellà d’aquesta novel·la que publica Alianza, i no em va dir absolutament res (i està prou llunyana en el tempa com per a no recordar-ne res, tampoc). La relectura que n’he fet ara en anglès, doncs, és gairebé una primera lectura i la meva percepció del llibre, ja sigui per l’idioma en que l’he llegit o perque jo ja no sóc la mateixa persona que era, ha canviat del tot. És una de les millors novel·les que he llegit i per a mi té una fama absolutament merescuda.
Aquesta novel·la té moltes coses que m’agraden i crec què és difícil capturar millor alguns aspectes de l’adolescència. En Holden Caulfield és un dels personatges millor construïts que m’he trobat i un magnífic exemple de narrador poc confiable. Per a mi, la mesura d’aquesta novel·la és en Holden Caulfield, el seu protagonista. En Holden és un cas extrem (o un dels casos extrems possibles) d’adolescent a cavall entre la infància i l’edat adulta, extremadament confús i que no sap que vol ni es coneix realment. En Holden aplica un criteri diferent per a jutjar el comportament dels demés i el seu propi. Odia tot i a tothom, tothom és hipòcrita, fals, envejós… però al mateix temps racionalitza tots els seus actes i pensaments quan, sovint, es caracteritzen per aquestes mateixes característiques. Creu que és el centre del món però, en canvi, és evident el menyspreu que sent cap a ell mateix.
Un dels trets diferencials de’n Holden (és a dir, de la novel·la) és la seva manera d’expressar-se. Quan ens explica la seva vida en Holden fa un esforç constant per donar una imatge de dur, d’adult i de “tenir molt de món”, però el resultat és una afectació tan gran que acaba essent més aviat patètica. Tot és “old” , o tothom “knew a lot for his age” (quan ell té la mateixa o menys edat), o “she was really nervous for a prostitute” (com si tingués moltes experiència amb les què comparar…), etc. Vol semblar sofisticat, però la repetició constant d’un repertori limitat d’expressions el delata. Al mateix temps, aquest seguit de repeticions li dona un ritme curiós a la narració, una oralitat que em fa pensar que aquest llibre ha de funcionar bé en format audio.
De tant en tant, en els moments en que està més a prop de tocar fons, en Holden es posa introspectiu i s’humanitza. En aquests moments parla de la mort d’un seu germà (un dels esdeveniments més traumàtics de la seva vida) i de la seva germana petita, o fa confessions honestes de les seves febleses de personalitat que permeten albirar una escletxa d’esperança per l’adult que haurà d’esdevenir algun dia. El contrast entre aquests moments i resta, dedicats a convertir-se en un autèntic idiota arrogant, és l’element que permet que sentim alguna compassió pel personatge i evita que sigui una caricatura. Si ens és difícil condemnar en Holden és perquè veiem com d’aclaparadores són la seva soledat i necessitat de contacte humà.
En Holden, doncs, rescriu la realitat quan ens l’explica. Com a lectors hem de filtrar a través de la nostra pròpia experiència vital tot el que ens diu. És per això que crec, tot i que sol considerar-se com una novel·la juvenil (i en molts sentits ho és), que deu ser més fàcil gaudir d’aquest llibre un cop sobreviscuda l’adolescència. Potser en major o menor grau tots hem estat un Holden (esperem que petit) en alguna època, però s’agraeix la perspectiva dels anys i el (petit?) grau d’autoconeixement que proporcionen per a reconéixer-lo. També fà més fàcil percebre la potencial tragèdia a la que s’està abocant en Holden.
De fet, la història que ens explica en Holden va succeir fa mesos o, en qualsevol cas, menys d’un any (“I’ll just tell you about this madman stuff that happened to me around last Christmas just before I got pretty run-down and had to come out here and take it easy”, ens diu). El que més em frapa d’això és… què el paio no ha aprés absolutament res de la seva experiència! La seva explicació dels esdeveniments és demencial i suggereix una convicció total en el seu punt de vista i una impermeabilitat absoluta a qualsevol intent de fer-lo entrar en raó. L’imparable espiral de desconnexió amb el món en la que s’endinsa és esparverant i juro que he passat més de mig llibre portant-me les mans al cap (figurativament parlar…).
Aquest és un dels (relativament) pocs llibres en els que la primera persona funciona realment bé. La meva impressió és que normalment és un recurs purament argumental que serveix per a facilitar la inmersió del lector en la història, però la seva potència real és la seva capacitat de submergir-nos dintre del cap d’un personatge, la seva capacitat de distorsió de la realitat a través d’una percepció que no és la nostra. Si aquest aspecte, que demana un esforç formal suplementari per part de l’escriptor, és deixat de banda es paga un preu en termes de versemblança. Sovint l’adopció d’un estil indirecte lliure permetria assolir l’objectiu de l’escriptor amb molts millors resultats (si més no) estètics. No és el cas.
És un llibre de cinc estrelles a on els hi hagi.

Simplifico moltíssim, però Bru de Sala és com Harold Bloom. Tenen una visió extremadament elitista de la literatura, menyspreant del tot el seu valor com a entreteniment. Per a ells només té valor (de nou, exagero) la literatura entesa com a experiment estètic i qüestionament de la llengua. Joyce, Faulkner, Proust, etc. La literatuta social/realista és menor i la genèrica ni t'explico... Són uns provocadors (amb part de raó).
També discuteix altres idees sobre els problemes (per a Bru de Sala) als que s'enfronta la literatura catalana. Em passa com amb el poc que he llegit de Bloom: no estic d'acord amb moltes coses que diuen, però disfruto llegint-los. Crec, també, que en els 12 anys que han passat desde la publicació d'aquest llibre la situació ha canviat (intueixo que Bru de Sala no estaria d'acord amb mi…)