Doc Moriarty Male, 30. Barcelona, Spain

http://ronyamortis.blogspot.com/2008/03/things-that-gra…

No sóc gaire de llegir biografies. Potser és que em canso massa ràpid de seguir un sol personatge. Potser és que poca gent m'interessa tant com per dedicar-li temps. De polítics, ni pensar-ho. D'actors o actrius, m'hauria de cridar molt l'atenció. De cantants... El Cròniques Vol. I de Bob Dylan era tot un exemple de bona biografia: una vida completa, narrada magistralment de forma no cronològica.

Admiro Mark Oliver Everett com a músic. D'ençà que en vaig sentir el Beautiful freak, vaig connectar-hi de ple. A mida que han anat passant els anys (deu, que no són res i són tot un món), la seva música ha anat creixent i m'ha anat acompanyant en els moments bons i en els dolents, fins que un dia vaig fer-me seva l'Hey man, now you're really living.

Things Grandchildren Should Know és un repàs que el mateix E fa a la seva vida, als quaranta pocs. Precipitat? E se sent afortunat d'haver arribat a aquesta edat, de ser encara viu, i vol deixar per escrit el que sent i com és, perquè dubta que els seus nets arribin a conéixer-lo mai. de fet, encara no té fills, però és un pas que li agradaria estalviar-se.

Les coses que els nets haurien de saber està estructurat en tres parts: una primera on ens narra la infància i adolescència, una segona que és el corpus de la seva obra i una darrera que constitueix una reflexió sobre tot plegat, mirant cap al futur, sigui quin sigui.

Fill d'un geni de la física quàntica que va morir d'un atac de cor i amb qui només va tenir contacte en treure'l del llit per intentar reanimar-lo, i d'una mestressa de casa que acabaria agonitzant d'un càncer terminal horrorós, i germà petit d'una drogodependenta que va intentar suicidar-se dotzenes de vegades fins que ho va aconseguir, Mark Oliver Everett s'ha hagut d'acostumar a viure amb la mort. Fins i tot una cosina i el marit, assistents de vol, van morir en l'avió que es va estavellar al Pentàgon. O un amic va patir una sobredosi mortal a Melbourne el dia que ell, en una entrevista televisada, deia que l'heroïna australiana era de les millors.

El primer acte del llibre és un pel decepcionant. Segurament és perquè ja coneixia alguna de les històries, i que les que no coneixia no són gaire diferents de qualsevol altre adolescent inadaptat. Un freak, un nerd, que tocant la bateria aconsegueix canalitzar sentiments i fer-se popular. Vida familiar i amors amb noies esbojarrades.

Però el gruix de Things... és realment interessant. El procés que va dur-lo de ser un no-ningú a una estrella del rock, i després un tipus rar, és apassionant i ple de paradoxes. Mica a mica veus com E lliga la música a la seva intimitat, com evoluciona en funció d'allò que li va passant. Com a cada gran notícia (un bon contracte, una gira, els primers hits) hi ha un revers en una morts familiar o una decepció personal. E no arriba mai a gaudir del tot del present, perquè aquest s'entesta en esguerrar-li les alegries. Mark Oliver Everett desvetlla les claus per entendre els seus discos més enllà de la indubtable qualitat musical, i ens revela els moments en què certes cançons van ser escrites, o com la majoria d'elles han estat enregistrades al sòtan de casa dels seus pares. Ens parla de la seva obsessió per fer la música que vol, i no la que les discogràfiques li imposaven, i es caga en tot en les concessions que ha hagut de fer (com el cedir els drets d'una cançó per a la banda sonora de Road Trip, i rodar-ne el video, on els hagués pelat a tots) i la llarga llista d'idees refusades que, per perseverància (i deixant-s'hi tots els quartos), ha acabat tirant endavant.

La droga d'E és la música, i a través d'ella crema els seus temors, pors i fòbies. Es reconeix esquerp, poc amic dels actes socials, i algú difícil per viure-hi. Recorda els cinc o sis anys que va estar casat amb una russa desquiciada que va néixer a Chernobyl, i com ara frueix de la companyi del seu gos, Bobby Jr.

E s'ha acostumat a la mort, però això no vol dir que li sigui fàcil cada cop que se la troba. De petit fantasiejava que no arribaria als divuit i ara, amb quaranta llargs, s'alegra d'anar envellint.

Les coses que els nets haurien de saber és un llibre íntim, que va de menys a més, que comença fluix però atrapa en la part musical, i acaba emocionant en el tram final. Una delícia.

Si, a més, el llegeixes escoltant-ne la música, esdevé una experiència compartida amb l'autor. Un puto geni.

http://ronyamortis.blogspot.com/2007/07/road-de-cormac-…

Em vaig deixar entabanar quan vaig comprar The road, perquè tenia entés que era una història sobre zombies.
Res més lluny.

The Road parla del viatge que un pare i un fill (Papa i boy són els seus noms a la novel·la) fan cap al sud, en un món devastat per una catàstrofe nuclear. A peu, arrossegant un carret de la compra on emmagatzemen tot el que troben que puguin utilitzar, es dirigeixen cap a la costa, a la recerca de vés a saber què, un indret on poder viure millor, potser.

La premisa està gastada, però Cormac McCarthy no en té prou amb això que a més converteix la història en un ensopiment continu. Cada dos o tres paràgrafs se'ns descriu el paratge desolador (a saber, cel gris, pluges de cendra, arbres cremats, vent que udola i accentua la soledat), i pàgina sí pàgina també l'home protagonista es desperta a mitja nit espantat per algun soroll.

Els dos tindran contactes esporàdics amb gent que malviu a la carretera: un indigent que no hi toca gaire, tres homes que s'estan palplantats com estaquirots, un arquer que els atacarà des d'una finestra o una banda de caníbals que es dedica a endrapar supervivents. Tot descrit amb desgana i sense cap tipus d'emoció, farcit de diàlegs buits de l'estil are we the good ones, yeah, it's okay, it's okay. De fet, tenia la impressió d'estar llegint sempre aquestes línies. Hi ha escenes estúpides com quan troben un búnker ple de menjar enllaunat, amb un generador de corrent elèctrica, aigua calenta, revistes, llibres i tot el que cal per sobreviure a l'apocalipsis, i hi romanen tres o quatre dies perquè "si s'estan quiets els trobaran i han de seguir cap al sud (sic)". Clar, quan vint pàgines més endavant estan a punt de morir d'inanició, et donen ganes de cridar-los: foteu-vos, gilipolles!

Ni l'aparició d'algunes imatges pretesament terrorífiques (camions plens de cadàvers, nadons carbonitzats), ni un final que es veu venir d'una hora lluny (l'home comença a tossir de forma preocupant cap a la meitat de la novel·la), no hi ha res que enganxi. El marrec es fa odiós, a més.