El vigilant en el camp de sègol

Potser el millor de la novel.la n'és el seu títol perquè l'autor per la seva pròpia experiència sap com n'és de difícil per molts joves el camí a la maduresa. Amb menció a Dickens (tema soledat nens i nadal) i amb una dura crítica al món hipocrita en el què vivim en Holden ens narra els tres dies que es dedica a fugir de la vida que li toca viure. Menció també al poeta escocès Robert Burns "si un cos troba un cos quan ve pel camp de sègol". En Holden Finalment admet que es troba perdut i entra en tractament, el futur ja es veurà, ara bé estem parlant de després de la GM, temps canviants i molt difícils. Comentem aquest llibre, considerat de les millors lectures, es de lectura obligada al Batxillerat als Estats Units, també diuen l'estava llegint l'assassí d' en Lennon i en un intent d'assassinat d'en Reagan confirmà es guiava en Salinger.

Un clàssic, per què negar-ho! Però, si us he de dir la veritat tampoc és un llibre que m'hagi entusiasmat. És un bon llibre, està ben escrit... però no m'ha fet l'efecta que esperava...Suposo que hi ha llibres que tenen el seu moment i que si els llegiexes en el moment adequat et colpeixen . Per exemple, a mi L'estrany de Camus em va deixar ben desconsertada, em va encantar.. però vaig necesitar el meu temps per pair-lo. Un altre llibre que en el seu moment també em va encantar va ser El petit princep. Són llibres que encara m'arriben, que de tant en tant els rellegeixo. Fa poc em vaig comprar un edició del Petit princep en català perquè no en tenia cap ( sempre llegia la de la meva cosina ) o bé una edició en francès que vaig comprar a Paris en un dels libreters d'aprop del Sena.
Tornant a Salinger, un bon llibre però n'esperava més. I ara cap a la Lladre de llibres ,a veure què

I don’t even know what I was running for - I guess I just felt like it
Fa anys, durant l’institut, vaig llegir la traducció al castellà d’aquesta novel·la que publica Alianza, i no em va dir absolutament res (i està prou llunyana en el tempa com per a no recordar-ne res, tampoc). La relectura que n’he fet ara en anglès, doncs, és gairebé una primera lectura i la meva percepció del llibre, ja sigui per l’idioma en que l’he llegit o perque jo ja no sóc la mateixa persona que era, ha canviat del tot. És una de les millors novel·les que he llegit i per a mi té una fama absolutament merescuda.
Aquesta novel·la té moltes coses que m’agraden i crec què és difícil capturar millor alguns aspectes de l’adolescència. En Holden Caulfield és un dels personatges millor construïts que m’he trobat i un magnífic exemple de narrador poc confiable. Per a mi, la mesura d’aquesta novel·la és en Holden Caulfield, el seu protagonista. En Holden és un cas extrem (o un dels casos extrems possibles) d’adolescent a cavall entre la infància i l’edat adulta, extremadament confús i que no sap que vol ni es coneix realment. En Holden aplica un criteri diferent per a jutjar el comportament dels demés i el seu propi. Odia tot i a tothom, tothom és hipòcrita, fals, envejós… però al mateix temps racionalitza tots els seus actes i pensaments quan, sovint, es caracteritzen per aquestes mateixes característiques. Creu que és el centre del món però, en canvi, és evident el menyspreu que sent cap a ell mateix.
Un dels trets diferencials de’n Holden (és a dir, de la novel·la) és la seva manera d’expressar-se. Quan ens explica la seva vida en Holden fa un esforç constant per donar una imatge de dur, d’adult i de “tenir molt de món”, però el resultat és una afectació tan gran que acaba essent més aviat patètica. Tot és “old” , o tothom “knew a lot for his age” (quan ell té la mateixa o menys edat), o “she was really nervous for a prostitute” (com si tingués moltes experiència amb les què comparar…), etc. Vol semblar sofisticat, però la repetició constant d’un repertori limitat d’expressions el delata. Al mateix temps, aquest seguit de repeticions li dona un ritme curiós a la narració, una oralitat que em fa pensar que aquest llibre ha de funcionar bé en format audio.
De tant en tant, en els moments en que està més a prop de tocar fons, en Holden es posa introspectiu i s’humanitza. En aquests moments parla de la mort d’un seu germà (un dels esdeveniments més traumàtics de la seva vida) i de la seva germana petita, o fa confessions honestes de les seves febleses de personalitat que permeten albirar una escletxa d’esperança per l’adult que haurà d’esdevenir algun dia. El contrast entre aquests moments i resta, dedicats a convertir-se en un autèntic idiota arrogant, és l’element que permet que sentim alguna compassió pel personatge i evita que sigui una caricatura. Si ens és difícil condemnar en Holden és perquè veiem com d’aclaparadores són la seva soledat i necessitat de contacte humà.
En Holden, doncs, rescriu la realitat quan ens l’explica. Com a lectors hem de filtrar a través de la nostra pròpia experiència vital tot el que ens diu. És per això que crec, tot i que sol considerar-se com una novel·la juvenil (i en molts sentits ho és), que deu ser més fàcil gaudir d’aquest llibre un cop sobreviscuda l’adolescència. Potser en major o menor grau tots hem estat un Holden (esperem que petit) en alguna època, però s’agraeix la perspectiva dels anys i el (petit?) grau d’autoconeixement que proporcionen per a reconéixer-lo. També fà més fàcil percebre la potencial tragèdia a la que s’està abocant en Holden.
De fet, la història que ens explica en Holden va succeir fa mesos o, en qualsevol cas, menys d’un any (“I’ll just tell you about this madman stuff that happened to me around last Christmas just before I got pretty run-down and had to come out here and take it easy”, ens diu). El que més em frapa d’això és… què el paio no ha aprés absolutament res de la seva experiència! La seva explicació dels esdeveniments és demencial i suggereix una convicció total en el seu punt de vista i una impermeabilitat absoluta a qualsevol intent de fer-lo entrar en raó. L’imparable espiral de desconnexió amb el món en la que s’endinsa és esparverant i juro que he passat més de mig llibre portant-me les mans al cap (figurativament parlar…).
Aquest és un dels (relativament) pocs llibres en els que la primera persona funciona realment bé. La meva impressió és que normalment és un recurs purament argumental que serveix per a facilitar la inmersió del lector en la història, però la seva potència real és la seva capacitat de submergir-nos dintre del cap d’un personatge, la seva capacitat de distorsió de la realitat a través d’una percepció que no és la nostra. Si aquest aspecte, que demana un esforç formal suplementari per part de l’escriptor, és deixat de banda es paga un preu en termes de versemblança. Sovint l’adopció d’un estil indirecte lliure permetria assolir l’objectiu de l’escriptor amb molts millors resultats (si més no) estètics. No és el cas.
És un llibre de cinc estrelles a on els hi hagi.

És una novel·la diferent i atrevida, que a estones et posa nerviosa mentre llegeixes i d'altres moments t'identifiques en els pensaments de l'adolescent protagonista. M'agradaria poder llegir més sobre l'autor per poder valorar si és la casualitat de la 1ª obra del suposat geni o realment un gran escriptor americà (dels que reconenc he llegit molt poc)capaç d'escriure com un vertader Peter Pan que s'atreveix a escriure-ho tot.